Reminiscència: caixes de records, històries de vida i fotos

La reminiscència vol dir, simplement, gaudir del passat junts. Per a moltes persones que viuen amb demència, els records de fa dècades sovint es mantenen més clars que el que ha passat aquest matí. Les fotos, els objectes familiars, la música i les històries poden obrir aquests records i oferir-li alguna cosa càlida per compartir. L’única norma: és una conversa, mai un examen.

Què és la reminiscència i en què es diferencia de fer preguntes de prova?

La reminiscència és compartir records a través de fotos, objectes, música o vídeo, al ritme de la persona. El NHS la descriu com compartir experiències i històries del passat amb l’ajuda de fotos, objectes, vídeos o música, en un llibre o en una tauleta. Fer preguntes de prova és diferent: exigeix que la persona doni una resposta correcta, i això pot provocar vergonya en lloc de plaer.

El National Institute on Aging inclou entre les coses que cal evitar preguntar a una persona si recorda alguna cosa o algú. La Family Caregiver Alliance suggereix evitar les preguntes que depenen de la memòria a curt termini i parlar, en canvi, del passat més llunyà.

Com es parla de fotos sense fer preguntes de prova?

Comenci pel que veu i després deixi espai perquè la persona hi afegeixi alguna cosa, si vol.

1. Assegui’s al costat. Tingui l’àlbum entre tots dos, perquè el mirin junts i no com si fos un examen des de l’altra punta de la taula.
2. Triï unes quantes fotos. Cinc bones fotos valen més que tota una caixa. Les fotos grans i clares funcionen millor.
3. Digui vostè els noms. «Aquí són vostè i el seu pare, el dia de la boda.» Així es treu pressió.
4. Comenti els detalls. La roba, els cotxes, el menjar, el temps, les cares. «Quin cotxe més bonic. Sembla tan brillant.»
5. Convidi, no exigeixi. «Expliqui’m…» o «Què hi veu?» El silenci també està bé.
6. Segueixi el seu ritme. Si parla d’una cosa completament diferent, segueixi-la.
7. Pari mentre encara sigui agradable. Tanqui l’àlbum abans que arribi el cansament.

Per a propostes d’imatges ja fetes, provi les cartes de conversa. Per convertir les seves fotos de família en un joc de parelles amable, provi les parelles de fotos; les fotos que triï es queden al seu navegador.

Com es fa una caixa de records?

Una caixa de records és un contenidor amb objectes de la vida de la persona per tocar-los i parlar-ne.

1. Triï una caixa resistent i fàcil d’obrir, com una caixa de sabates, una capsa de barrets o un petit cofre de fusta.
2. Triï un tema o una barreja. Feina, un hobby, un lloc, una dècada o una mica de tot.
3. Reculli objectes segurs. Cinc o deu peces bastaran per començar.
4. Faci servir còpies de les coses preuades. Copiï les fotos i els documents irremplaçables i guardi els originals en un lloc segur.
5. Tregui els objectes d’un en un. Doni-n’hi un, digui-li alguna cosa sobre ell i vegi cap on va la conversa.

Idees per incloure-hi:

• Feina: una placa amb el nom, una eina petita, un parxe de l’uniforme, un llibre de comptes, una agulla d’infermera, un llibre de cuina d’un bar de carretera.
• Casa: una targeta de receptes amb la seva lletra, un drap de cuina, un mocador o una corbata preferits.
• Hobbies: un esquer de pesca sense l’ham, una pilota de beisbol, un ovell de llana, un sobre de llavors.
• Llocs: postals, mapes, un souvenir de viatge, una notícia retallada del diari del poble.
• Família: còpies de fotos, un dibuix d’un infant, una invitació de casament.

Deixi fora els objectes punxants, les peces petites que es podrien empassar i qualsevol cosa que pugui portar records dolorosos, tret que sàpiga que serà benvinguda.

Com es fa un llibre de vida?

Un llibre de vida és un àlbum senzill de fotos i breus peus de foto sobre la vida de la persona. És una cosa per mirar junts, i ajuda les visites i el personal d’atenció a veure la persona completa.

1. Triï un format. Una carpeta amb fundes de plàstic, un llibre de fotos imprès o una presentació a la tauleta.
2. Planifiqui unes quantes seccions. Infància, escola, feina, família, llocs on ha viscut, fe, hobbies, menjars i músiques preferits.
3. Afegeixi una o dues fotos per pàgina amb un peu breu i en lletra gran: «Maria, 22 anys, començant a treballar al banc.»
4. Inclogui gustos i rutines. «Pren el cafè amb llet. Li encanten els cants de diumenge. No suporta la televisió molt alta.» Això ajuda qui en té cura.
5. Faci-la participar tant com vulgui: triant fotos, explicant històries o simplement veient com es munta el llibre.
6. Continuï afegint-hi coses. No cal que estigui acabat per ser útil.

Més idees de reminiscència

• Posi música de la seva joventut i parli del que li evoca. Vegi activitats amb música.
• Miri pel·lícules de casa o programes de televisió de les dècades que més li agradaven.
• Cuini un plat de la infància i deixi que les olors portin la conversa.
• Miri un mapa del poble on va néixer i recorri els carrers que coneix.
• Fulli catàlegs o revistes antigues i parli de preus, modes i cotxes.
• Gravi les seves històries amb el telèfon, amb el seu permís, per a la família.
• Comparteixi-ho durant les trucades. Ensenyi una foto durant una videotrucada; vegi trucades i videotrucades.
• Porti una foto o un objecte quan visiti. Dona una bona excusa per parlar durant la visita; vegi visites.

Què passa si un record és dolorós?

Alguns records porten dol, penediment o por. Si la persona s’altera, pari, consoli-la i canviï de tema o d’activitat amb delicadesa. No discuteixi sobre el que va passar. La Family Caregiver Alliance desaconsella intentar convèncer una persona que s’equivoca i suggereix respondre als sentiments que mostra, que són reals. Si parla d’algú que ha mort com si encara fos viu, respongui al sentiment: «La troba a faltar. Expliqui’m alguna cosa d’ella.»

Què diuen les investigacions?

Una revisió de Cochrane sobre la reminiscència, que inclou 22 assajos i 1.972 persones, va trobar que els efectes eren irregulars, petits i variaven segons l’entorn i el format. No va trobar cap evidència de dany per a les persones amb demència. Suggerim la reminiscència perquè pot fer que el temps junts sigui càlid i significatiu, no com a tractament. Per a més consells sobre converses senzilles, vegi consells de comunicació.